provisional artist *.

Potser demà ja no ho seré, potser mai ho he sigut… (* in favor of the visual

I grew up to be more of a joker than an artist, but here is the official meu statement in English for liar-ho tot més:

I intentionally take up the roles of the entertainer, instigator, stooge - inviting the audience to join me in the creation of the (comedy) act, and the search for a punchline. It's in this process where the inherent absurdities and contradictions of the moment are drawn upon and emphasized; confronting and questioning the function of representation, and the role of humor within it.

I'm particularly interested in the shifting state of usership; exploring what the impacts are or could be on the producer and consumer now they are virtually indistinguishable from one another. I do this through using the language of the digital focusing on the increasingly familiar etiquettes and behaviors contained within the dominant self-publishing social media platforms such as Instagram and YouTube. It's bé mix d'idiomes, suddenly.

The Infinite has trusted me to continue developing my practice and imagination in her space.

I propose a book. A book that triggers a show. A show that activates a book.

Let's see…

Enter your i jo, Entertainment. continue reading…

Los proyectos de Víctor Ruiz Colomer formulan procesos participativos y colaborativos que operan desde la autogestión. Sus propuestas se consolidan mediante estructuras físicas que acogen lo que ellos denominan juegos sin ganancia, un planteamiento que favorece la intuición y la improvisación y deja en suspenso los resultados inmediatos.

Mediante mecanismos que parasitan el espacio y modifican sus usos, sus propuestas activan situaciones en las que se nos invita a intervenir y poner en práctica nuestra inventiva. Instalado en el espacio intermedio en el que la escultura se convierte performance y la performance se adapta a los factores humanos, climatológicos y a los recursos al alcance, su trabajo indaga la vertiente lúdica e inclusiva de la acción artística. Propiciando el encuentro y estimulando la puesta en común de saberes y conocimientos diversos, el trabajo de Víctor Ruiz Colomer abarca un amplio espectro de inquietudes como la horticultura, la educación o las políticas energéticas, y, al mismo tiempo, adopta una posición crítica hacia los usos y el significado del espacio público.

Víctor Ruiz Colomer (Barcelona, 1993) está diplomado en Arte y Diseño por el Ravensbourne College (Londres) y graduado en Bellas Artes por la Slade School of Fine Art (Londres). Ha trabajado con Joe Highton desde el 2016. Algunos de sus proyectos recientes son Regulateur de Flux, VOL (Barcelona, 2019) o Certified, Fresh, Loop City Screen (Barcelona, 2019). Han expuesto de forma individual o colectiva en MART (Dublín, 2016), Limbo (Londres, 2016), Sant Andreu Contemporani (Barcelona, 2017) o MUU (Helsinki, 2018). En el 2018 fueron artistas residentes en 5x5x5 coincidiendo con la celebración de Manifesta12 (Palermo) y fueron seleccionados por la VI Moscow International Biennale for Young Art. continue reading…

Eliza Lu Doyle was born in France in 1993 and currently works in New York City. Since graduating from RISD (Rhode Island School of Design) in 2016, she has been working in moving image, performance and research. Eliza is interested in unraveling the conventional relations between director and actor, or documentarian and documented. She collaborates closely with performers whose roles lie outside of the categories of actor or documentary subject. She is particularly interested in hero narratives and expression of masculinity, and has collaborated with bodybuilders, professional wrestlers and fighters, survivalists, dancers, life coaches, reality TV actors, and countless volunteers from the internet. She is a member of the artistic duo My Husband, which is currently making work around Survivalism practices and the enactment/ embodiment of urgency, through the international exhibition platform Project Anywhere (via the New School & University of Melbourne). Eliza recently completed a curatorial residency at Elsewhere, Brooklyn, where she programmed weekly screenings of media art by queer & femme artists. She is also working on a children’s book about the End of the World, with a man in Connecticut whom she has never met in person. Since 2017, she has been running a business-performance-practice in commissioned friendship, giving amateur counseling sessions to clients found through Craigslist. continue reading…

Duncan Gibbs (b. 1993) is an artist from London, UK. After graduating from the Slade School of Art in 2016, he has been living and working between Barcelona and London. Recently Gibbs has been working as part of the artist-run space Limbo, Peckham, which aims to provide free exhibition opportunities to emerging artists in London. Recent exhibitions include An Exhibition as a Spell, Centre Cívic Can Felipa, Barcelona (2018); Far Away Treasure, a collaborative event between Can Serrat and Nyam Nyam, Barcelona (2018); Many, Limbo, London (2017); Puderpink, Punderraum, Berlin (2017); Scullpture, Grant Museum, London (2016). Duncan is currently (2019) working in partnership with Can Serrat on SLOW, a summer programme of events centered around a collaborative studio garden. Recent exhibitions include V22’s ‘Young London’ and ‘Una Exposició com un conjur’.

Duncan Gibbs (Londres, 1993). Después de graduarse por la Slade Schoolf of Art, ha estado viviendo y trabajando entre Londres y Barcelona. Formó parte de Limbo, un espacio colaborativo de arte basado en Peckham, y ha sido artista residente en Örö Residency Programme, (Finlandia) y en Can Serrat (El Bruc, Barcelona). Actualmente trabaja en colaboración con Can Serrat en SLOW, un programa de eventos durante el verano cuyo centro es un jardín colaborativo. Las exposiciones mas recientes incluyen V22’s ‘Young London’ y ‘Una Exposició com un conjur’. continue reading…

I'm coming from a background in arts, with an interest in renewable energies. I would normally be working with sculpture, and more in clothing / fabric in the last year. I graduated from Slade school of art three summers ago, and whilst studying there a group of us opened Limbo, an arts + events space (https://old.limbolimbolimbo.com/). Developing spaces and working within groups has always been a super exciting and central catalyst for me. Since graduating, and for the two years afterwards, I had been working directly together with Victor Ruiz Colomer (who I started Limbo with), between London and Barcelona. Things clicked quite quickly, and we got accepted to do various projects in 2018, as part of Manifesta in Palermo, in the Moscow young biennale and a group show in Helsinki. We started working a lot with solar elements, paper making, and general processes of recycling material: both physically in sculptural elements and in the way each project would regurgitate into the next. We were running parties, running small crit sessions, live broadcast theatre experiments; documentation of this side of things is over here.. (https://joehighton.com/). Through winter I was living back at my childhood village, working as a solar panel installer for a local family, and had a studio outdoors within a farm complex. Since February this year, I have been based in Berlin, here to work as an assistant for a friend on a new commission & gallery show, this also being something important to me, working in assistant roles for artists, as well as doing more applicable assignments: prop making, performance clothing, producing websites, etc. continue reading…

Els assajos d’aquest projecte inèdit de “teatre irregular” i “performance toba” han tingut lloc a La INFINITA en dues fases, van començar el mes d’Agost del 2019 fins la declaració de l'estat d’Alarma (Mars 2020), interromputs i represos novament el Maig 2020.

Òbviament la investigació escènica de LAS HUECAS s'ha vist profundament sacsejada per la situació actual. Citem les seves pròpies paraules:

“En el mapa conceptual amb el qual operàvem contemplàvem els conceptes de tanatopolítica i necropolítica pel que fa la dimensió macro de la peça. Temes que ara prenen una rellevància brutal i que hem de tenir presents de forma constant i actualitzada.

Amb tot, el nostre treball s'ha centrat en l'experiència íntima de la mort i en com la gestionem simbòlica i econòmicament, d'aquesta manera la nostra investigació escènica proposava recuperar els marcs simbòlics del dol i de la pèrdua. Això volia dir trobar-se novament amb el ritual. A la vegada, ens posicionem críticament vers la indústria funerària (i mafiosa) de la mort. En aquest sentit col·laboren amb nosaltres una treballadora funerària i tanatopractora, axí com la cooperativa ''som provisionals'' que es dediquen a prevenir els abusos de la indústria funerària i treballen en la línia de la sobirania de la mort. El nostre repte és tornar a pensar la relació entre aquest marc macro i la vivència íntima de la pèrdua, en un context on literalment no s'ha permès plorar públicament als nostres morts”. continue reading…

The Arab World is a place of unusual combinations.
Lebanon is an unusual Arab country.
Beirut is an unusual Mediterranean capital.

Rasheed Jalloul is an Arab architect born and raised in Beirut, Lebanon.

He completed his studies with a Bachelor of Architecture degree from the Lebanese American University (LAU) while simultaneously attending the School of Fine Arts and the School of Psychology as an independent student.

After that he interned and worked in several Lebanese and international architecture and design firms including Karim Nader Studio and PSLab in Beirut, Nicolas Dahan Architecte DPLG in Paris and Enric Ruiz-Geli Project (Cloud9) in Barcelona.

He came to Barcelona in October of 2016 to enroll in the Master of Advanced Architecture program at the Institute for Advanced Architecture of Catalonia (IAAC). The masters focused on computational design, digital fabrication and self sufficient building.

During his enrollment in the masters program and after graduating, for a year, Rasheed taught as a research assistant in the Self Sufficient buildings research line in IAAC during which he also organized a traveling studio in Virginia Tech, USA alongside close friend Zrinka Radic under the course leadership of Enric Ruiz-Geli. continue reading…

Pussy Picnic ha nacido de la necesidad de crear un espacio de investigación en lenguajes performáticos y narrativas contemporáneas desde la intimidad y la perspectiva de género reflexionando sobre la identidad y el concepto de cuerpo colectivo. Son residentes del espacio La Infinita de l"Hospitalet donde crearon su primera performance, la de las flores, que estrenaron en el Pre-Opening en noviembre de 2018. Han viajado a Roma para presentarla en el vernissage de ROLEPLAY, una exposición de THE ORANGE GARDEN en colaboración con POSTMASTERS GALLERY New York. Actualmente están preparando el segundo capítulo de su narrativa, la Inmersiva, que se estrenará próximamente en La Infinita de l'Hospitalet. Pussy Picnic es un subcolectivo de artistas dentro del colectivo VVAA, compuesto por Elena Martín, Anna Serrano, Carla Linares Laura Araceli, Clàudia Serrahima, Alba Saez, Clara Aguilar, Jimpac Sánchez, Sofia Gallarate y Laura Weissmahr. continue reading…

Milena Rossignoli (Quito, Ecuador, 1990). Creció en Italia donde en el 2016 finalizó sus estudios de diseño e investigación en Artes Visuales por la Accademia de Bellas Artes de Bologna, obteniendo becas de estudio que se desarollaron en la Weißensee Kunsthochschule de Berlín y en la Escola Massana de Barcelona.

En 2017-18 participa como becaria en la Real Academia de España en Roma, donde expone en una colectiva comisariada por Jesús Donaire. Actualmente, está desarollando dos exposiciones individuales, la primera en la WhiteNoiseGallery de Roma (marzo 2019) y la siguiente en AnaMas Project de Barcelona (abril 2019). continue reading…

Alhayat - o la suma dels dies són tres personatges i l’espera.

L’eterna espera que pateixen els milers de refugiats als camps després d’haver realitzat el viatge més llarg i difícil de les seves vides.

La Júlia és voluntària. Arriba al camp i coneix en Hadi. Comencen a comunicar-se amb una pissarra: paraules i dibuixos. Mig català, mig anglès, mig àrab. Això els acaba portant a un intercanvi de llibres, on s’hi afegeix la Samura, la germana d’en Hadi.

La literatura es converteix en la sortida que els tres necessiten per fugir del camp.

“Construirem una biblioteca! Una biblioteca perquè tota la comunitat tingui un espai seu. Ni dels militars, ni del camp. Vostre!”

Però construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil, necessitaran la col·laboració de totes les persones del camp. Uns i altres. I uns i altres fa massa temps que no s’escolten. Alhayat està inspirada en la construcció d’una biblioteca al camp de Lagadikia (Grècia), l’estiu del 2016. Parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma d’escapar d’un lloc que només existeix pels que l’habiten. És una mirada honesta i lluminosa a la tragèdia del mediterrani. continue reading…